Preguntes més freqüents

Preguntes més freqüents (PMF)

1.   Des que va començar el projecte (al final de l’any 2001) fins a la publicació del primer volum (núm. 3 de la col·lecció) van passar tres anys. Entre el primer volum i el segon (núm. 38) n’han transcorregut tres més. La col·lecció consta de 42 volums. Quan està previst que estiguin publicats tots els volums?

2.   Què vol dir que la Vulgata s’edita «per cola et commata» (vegeu, p. ex., p. lvii del vol. 3)?

3.   Quants folis i quants volums tenia la Bíblia del segle XV (o Bíblia valenciana o Bíblia de Bonifaci Ferrer o Bíblia de Portaceli)? Hi ha disparitat en el nombre de folis i en el nombre de volums (hi ha qui diu que dos i hi ha qui diu que un). Es va imprimir realment aquesta Bíblia?

4.   Per què anomeneu Bíblia del segle XIV la versió que publiqueu en els volums 2 a 21 si els manuscrits que la contenen són del segle XV?

5.   És cert que la Bíblia del segle XIV és una versió bíblica plena d’errors?

6.   És cert que en l’edició crítica de la Bíblia del segle XIV s’han corregit no solament els errors de còpia dels copistes sinó també els errors comesos pels traductors, segons explica Curt Wittlin en recensió publicada en la revista Catalan Review i penjada al web del CBCat?

7.   Què signifiquen els noms Peiresc, Egerton, Colbert i Marmoutier amb què anomeneu els principals manuscrits que contenen la Bíblia de segle XIV?

8.   Què signifiquen els noms Montepessulanus, Gerundensis, Vicensis i Tarraconensis amb què s’anomenen les quatre vulgates col·lacionades en la columna llatina dels volums de la Bíblia del segle XIV?

9.   Per què el manuscrit que conté els evangelis del segle XV s’anomena Còdex del Palau?

1.   Des que va començar el projecte (al final de l’any 2001) fins a la publicació del primer volum (núm. 3 de la col·lecció) van passar tres anys. Entre el primer volum i el segon (núm. 38) n’han transcorregut tres més. La col·lecció consta de 42 volums. Quan està previst que estiguin publicats tots els volums?

R/ Aquest projecte ha exigit molt de treball previ abans de començar a publicar: disseny del projecte, formació d’un equip de gairebé cinquanta col·laboradors, compra de microfilms i impressió de còpies dels manuscrits, preparació del programa informàtic per a l’edició, elaboració de les normes d’edició i transcripció, etc. A més, cada un dels volums publicats és el resultat de diversos anys de feina. Finalment, la publicació dels volums de la Bíblia del segle XIV (vols. 2 a 21) exigeix la feina prèvia d’edició de la Vulgata, inclosa la col·lació de quatre vulgates de l’àmbit catalanollenguadocià, per a l’elaboració de la columna que es publica a l’esquerra de cada una de les pàgines d’aquests volums.

Des de l’any 2010 la feina prèvia està acabada (inclosa la col·lació de les quatre vulgates catalanollenguadocianes), i alguns col·laboradors van enllestint els volums que tenen encarregats des de fa alguns anys. Esperem, per tant, que vagi augmentant progressivament la freqüència de publicació dels volums fins a arribar a poder publicar dos volums per any, alguns anys tres. És molt difícil, però que es pugui complir el propòsit que ens havíem fixat inicialment de tenir publicats tots els volums entre els anys 2024 i 2026.

2.   Què vol dir que la Vulgata s’edita «per cola et commata» (vegeu, p. ex., vol. 3, p. lvii)?

R/ Com es diu en el lloc esmentat, es tracta d’una partició del text en fragments petits que ajuda a llegir-lo i entendre’l millor (equival a la nostra puntuació actual).

Cola és el plural del nom llatí colon, pres del corresponent mot grec κῶλον (també ha passat a l’anglès, per a designar el signe dels dos punts). Commata és el plural del nom llatí comma, pres del corresponent mot grec κόµµα (en procedeix el mot català coma).

Els sistemes de puntuació dels autors grecs i llatins va ser variat, i sovint escàs. Entre els grecs, un dels més perfeccionats, però no gaire seguit, era el d’Aristòfanes: marcava el final de les seccions curtes del seu text (commata) amb un punt mitjà (·), el de les seccions mitjanes (cola) amb un punt baix (.), i el de les seccions llargues o períodes amb un punt alt (˙). Entre els autors llatins, destaca sant Jeroni: fa servir el sistema anomenat «per cola et commata» en què (basant-se en manuscrits de Demòstenes i Ciceró) simplement se separa el text en paràgrafs curts (corresponents cada un a una frase) per a facilitar-ne la lectura en veu alta; en principi els cola mantenen una unitat de sentit, i la separació de les commata indica només una pausa per a respirar; en gramàtica actual, la coincidència és generalment cola = oracions; commata = clàusules subordinades o coordinades.

Tipogràficament, el colon (com també la secció), comença a l’esquerra de la línia i constitueix un paràgraf a la francesa (amb la segona línia i següents, si n’hi ha, entrades cap a la dreta; es pot veure reproduït en les edicions crítiques de la Vulgata). La comma, en canvi, comença entrada cap a la dreta. Així es pot veure en alguns dels grans manuscrits de la Vulgata, com el Còdex Amiatinus, de Florència, o el Còdex Claromontanus, de París. Per tant, hi ha sovint confusió entre les línies que no són la primera dels cola, d’una banda, i les commata, de l’altra. Si en els manuscrits la distinció potser apareix generalment clara, en l’edició crítica maior d’Oxford del Nou Testament (J. Wordsworth) ja no és sempre així, tot i que en principi, en aquesta edició la distinció entre segona línia i següents del colon i les línies que constitueixen les commata es marca de la següent manera: Si el colon no cap en una sola línia, totes les línies excepte l’última van justificades a la dreta. En canvi, les línies que constitueixen commata no van justificades a la dreta (acaben abans d’arribar al marge). Segurament per a evitar aquestes complicacions tipogràfiques, en l’edició maior de Roma de l’Antic Testament i en l’edició crítica manual de Stuttgart de tota la Bíblia només es representen els cola (cada colon correspon a un paràgraf a la francesa, i les commata s’escriuen sense començar nova línia), tot i que en la introducció això no s’expliqui i s’hi parli de «cola et commata».

El CBCat parteix de la Vulgata Stuttgartiensis. Per tant, en els textos en prosa només fa la separació de cola (que en aquest cas, perquè el text coincideixi tipogràficament amb la distribució de les columnes de la traducció catalana, no es fa amb paràgrafs a la francesa, sinó per mitjà la barra inclinada /, que separa cada un dels cola). En els textos en poesia, es fa la separació de cola amb canvi de paràgraf a la francesa, com en els manuscrits de què hem parlat; però si tot el text no cap en una línia, la segona línia i la següents se separen com si fossin commata, és a dir, tallant la frase pels llocs en què sintàcticament convé fer la divisió; però cal tenir en compte que aquestes commata no tenen per què coincidir amb les dels manuscrits (Còdex Amiatinus i altres).

3.   Quants folis i quants volums tenia la Bíblia del segle XV (o Bíblia valenciana o Bíblia de Bonifaci Ferrer o Bíblia de Portaceli)? Hi ha disparitat en el nombre de folis i en el nombre de volums (hi ha qui diu que dos i hi ha qui diu que un). Es va imprimir realment aquesta Bíblia?

R/ De la impressió d’aquesta versió bíblica l’any 1478 n’hi ha diversos testimonis fefaents; n’esmentarem alguns. 1. Dos anys més tard es va fer a Barcelona una impressió dels Salms, en la qual es diu que la traducció és presa «de la blíbia de stampa, la quall és estada empremptada en la ciutat de València […]». 2. Es conserven les actes del procés inquisitorial contra Daniel Vives, un dels qui intervingué en la revisió de la versió. 3. A la Biblioteca Reial d’Estocolm es conservava un exemplar d’aquesta Bíblia, fins que un incendi el va destruir l’any 1697. 4. Però, sobretot, encara es conserva un exemplar de l’últim full imprès d’aquest incunable a la biblioteca de la Hispanic Society, a Nova York.

Precisament, és aquest full el que ens permet calcular amb una certa aproximació quants folis tenia l’incunable complet de la Bíblia Valenciana. Fem els càlculs comparant el text amb el de l’edició de la Vulgata (edició de Stuttgart) que la Bíblia Valenciana tradueix. El text de la penúltima pàgina de la Bíblia Valenciana conté des de Ap 20,8 (tercer mot de la Vulgata) fins a Ap 22,7 (final del verset). Aquesta pàgina correspon a 798 paraules del text de la Vulgata. El total de la Vulgata (sense pròlegs però incloent-hi el Quart llibre d’Esdres) és de 623.206 paraules, és a dir, 781 vegades més de text (623.206 : 798 = 780,96). Per tant, el text bíblic devia ocupar en aquest incunable unes 781 pàgines, o sigui, 391 folis. Cal afegir-hi potser algun altre llibre apòcrif i alguns pròlegs, la qual cosa ens donaria com a màxim uns 400 folis, de manera que el càlcul de K. Haebler («The Valencian Bible of 1478», Revue Hispanique [Nova York – París] 21 [1909] 370-387), segons el qual aquesta Bíblia tenia entre 400 i 450 folis (és a dir, entre 800 i 900 pàgines), essent la xifra més gran la més probable, sembla bastant encertat. Per la quantitat de folis i pel testimoni d’un inventari, sembla que es devia tractar d’un sol volum; però en això hi ha algun dubte, ja que un altre inventari fa suposar que es tractava de dos volums (vegeu Guiu Camps, «Cinc-cents anys de la primer edició catalana de la Bíblia», Revista Catalana de Teologia [Barcelona], 3 [1978] 7 i nota 19).  Cal tenir en compte que la paginació que porta el full conservat (362-363) no és original de l’incunable, sinó que va ser afegida a mà per Joan Baptista Civera en inserir el full dins la seva crònica de la cartoixa de Portaceli.

4   Per què anomeneu Bíblia del segle XIV la versió que publiqueu en els volums 2 a 21 si els manuscrits que la contenen són del segle XV?

R/ És cert que tots els manuscrits de l’Antic Testament d’aquesta versió bíblica són dels segle XV, i els tres principals (Peiresc, Egerton i Colbert, de la segona meitat del segle). Però el Nou Testament el tenim conservat no sols en el manuscrit Peiresc (l’únic que té tota la Bíblia), sinó també en el manuscrit Marmoutier, de mitjan segle XIV. A més, el manuscrit Marmoutier mostra errors de còpia; per aquest motiu i pel tipus de llengua, creiem que la versió del Nou Testament és de la primera meitat del segle XIV. Que l’Antic Testament es traduí, encara que posteriorment, dins el mateix segle XIV (segona meitat del segle) es pot veure:

(a) Pel tipus de llengua. Hi ha força lèxic i elements morfològics conservats que no són freqüents en el segle XV: nelleix ‘fins i tot; ni tan sols’; péra ‘pedra’; mençónega ‘mentida’; posar ‘reposar’; lleixar ‘deixar’, nient ‘no res’; vinc ‘vinguí’; abundància de la forma Déus ‘Déu’ en alguns llibres, p. ex., Baruc; formes de la 2a pers. del passat acabades en -est (posest ‘posares’, manest ‘manares’), etc.

(b) Per la quantitat d’errors de còpia que contenen els manuscrits, molts diversos entre ells, la qual cosa suposa una llarga i complicada història de transmissió textual.

5.   És cert que la Bíblia del segle XIV és una versió bíblica plena d’errors?

R/ La Bíblia del segle XIV és una versió bíblica de força qualitat, especialment pel tipus de traducció que fa (la traducció que fa sovint es pot qualificar, en la terminologia actual, de dinàmica), però, com totes les versions medievals, té alguns errors de traducció, és a dir, alguns casos en què els copistes no han interpretat bé el text llatí (vegeu, per exemple, CBCat 3, Ex 4,9 P nota; Ex 10,11 P nota; vol. 6, 1Re 23,13 E nota).

Sobretot, cal tenir en compte que molt sovint se li han atribuït errors de traducció que no són tals, sinó:

(a) Casos en què els copistes han corromput el text del traductor. Són abundantíssims i es corregeixen, en la mesura del possible, en l’edició crítica del CBCat.

(b) Casos en què el traductor tradueix l’original hebreu i no la Vulgata. S’indiquen en les notes de l’edició del CBCat.

(c) Casos en què el traductor tradueix no el text més conegut actualment de la Vulgata, sinó variants que contenien les vulgates que es feien servir en aquella època en el nostre territori. Per això, l’edició de la Vulgata que es publica en la columna de l’esquerra dels volums de la Bíblia del segle XIV conté un aparat crític que recull les variants de quatre vulgates catalanollenguadocianes. Sobre aquests casos, a més, criden l’atenció les notes de l’edició del CBCat.

Sobre aquesta qüestió es pot consultar l’article de Pere Casanellas, «Tècniques de traducció en la Bíblia del segle XIV» (en premsa).

6.   És cert que en l’edició crítica de la Bíblia del segle XIV s’han corregit no solament els errors de transcripció dels copistes sinó també els errors comesos pels traductors, segons explica Curt Wittlin en recensió publicada en la revista Catalan Review i penjada al web del CBCat?

R/ Certament, no; almenys mai no ha estat aquesta la nostra intenció. L’edició crítica del CBCat intenta recuperar amb el màxim de rigor i probabilitat, i en la mesura que és possible, el text original redactat pels traductors d’aquesta versió bíblica; si es corregeix el text, en l’aparat crític s’indica què diu exactament el manuscrit.

(a) Hi ha casos en què sembla clar que l’error és del traductor i no s’ha de corregir. Així, en 1Re 23,13, la frase llatina «dissimulavit exire» ha estat interpretada per Egerton i Colbert com «féu semblant que ell volgués anar en altre lloch», quan en realitat vol dir «negligí/desistí de sortir [a combatre]». Per tant, el text no s’ha corregit.

(b) Hi ha casos en què és clar que l’error és del copista i s’ha de corregir. Així, en 1Re 8,16, el text de la Vulgata i de les versions de Colbert i Egerton és com segueix:

Vg: «servos etiam vestros et ancillas et iuvenes optimos et asinos auferet […]»
(C: «Ell tolrà a vós vostros serfs e vostres serventes e los vostros bons macips e los vostros àzens […]»)
E: «Ell vos tolrà vostros servents e vostres serventas e los vostros bous e vostres macips e los vostros àzens […]».

És clar que no hi ha en Egerton un error de traducció de l’original llatí, sinó de còpia: el copista ha llegit en un manuscrit català anterior (que devia tenir un text com el de Colbert) bous en lloc de bons i ha arrodonit el sentit de la frase repetint el possessiu vostros/vostres precedit de la conjunció e davant macips a causa del nou substantiu intrús, que li ha pres el possessiu.

El text d’Egerton, per tant s’ha corregit, tot indicant en l’aparat crític la versió corrompuda del manuscrit.

(c) Finalment, hi pot haver casos menys clars, com el de Ex 20,17, en què Curt Wittlin creu que hi ha probablement error de traducció (i que, per tant, no s’ha de corregir), mentre que nosaltres, en canvi, estem convençuts que es tracta d’un error de còpia (i que, per tant, s’ha de corregir):

Vg: «non concupisces domum proximi tui»
P: «No cobejaras la cosa de ton proïsma»
E: «No cobejaràs la cose de ton proysme»
C: «No cobejaràs la cosa de ton proïsme»

Tots els manuscrits coincideixen a tenir el substantiu erroni cosacom a traducció de domum ‘casa’. Creiem que hi ha un altíssim grau de probabilitat que l’error sigui de copista i no de traductor perquè: Primer. Els traductors de la Bíblia del segle XIV tenen un domini força bo del llatí i només en pocs casos s’equivoquen; a més, tradueixen amb força fidelitat el text llatí (excepte en alguns pocs casos en què tradueixen de l’hebreu). Per tant, és impensable que desconeguessin el significat d’un mot llatí tan corrent com domum i que el traduïssin per cosaSegon. Els copistes d’aquests manuscrits els han copiat amb total descurança (en un mateix verset escriuen un mateix mot de maneres diferents; Peiresc fins se salta capítols sencers de text; etc.; només cal fer un cop d’ull a l’aparat crític i al text dels volums del CBCat per fer-se càrrec d’aquesta total manca de cura) i per tant, és la cosa més normal que un copista canviés el mot casa per cosa, tenint en compte que el text igualment fa sentit. Que l’error de còpia aparegui en tots tres manuscrits només indica que l’error es va produir en un primer estadi de la transmissió textual, abans de la diversificació en els tres manuscrits actuals, Peiresc, Egerton i Colbert.

7.   Què signifiquen els noms Peiresc, Egerton, Colbert i Marmoutier amb què anomeneu els principals manuscrits que contenen la Bíblia de segle XIV?

R/ Els manuscrits s’identifiquen per la població i biblioteca on es conserven i per la signatura que la biblioteca els dóna. Però amb vista a esmentar-los d’una manera simplificada i còmoda, s’acostumen a designar amb mots que indiquen el lloc on es conserva el manuscrit, el lloc d’on procedeix, la col·lecció de procedència, etc. En el cas dels tres primers manuscrits esmentats, els noms corresponen a persones que van donar o dels quals procedeixen col·leccions o fons que contenen les biblioteques, entre els quals hi havia el manuscrit en qüestió. Així, Nicolas-Claude Fabri de Peiresc (1580-1637) va ser un antiquari i humanista francès (descobridor de la nebulosa d’Orió) del qual conserva un fons la Bibliothèque Nationale de France. Francis Henry Egerton, vuitè comte de Bridgewater, va cedir l’any 1829 una col·lecció de manuscrits al British Museum; posteriorment parents seus van contribuir a l’increment de la col·lecció. Jean-Baptisme Colbert(1619-1683), secretari d’Estat sota Lluís XIV, va reunir una important biblioteca; anys després de mort, el 1728, les col·leccions de la biblioteca es van dispersar, però una part important del fons va ser adquirida per la biblioteca del rei de França. En canvi, Marmoutier és el nom d’una abadia benedictina, prop de Tours, d’on procedeix un dels dos manuscrits que fem servir per a l’edició del Nou Testament de la Bíblia del segle XIV.

8.   Què signifiquen els noms Montepessulanus, Gerundensis, Vicensis i Tarraconensis amb què s’anomenen les quatre vulgates col·lacionades en la columna llatina dels volums de la Bíblia del segle XIV?

R/ Vegeu la resposta a la pregunta anterior. Aquests adjectius llatins indiquen la població on es conserva o d’on procedeix cada un dels manuscrits. El manuscrit Montepessulanus es diu així perquè precedeix de Montpeller, tot i que actualment es troba a la Biblioteca Britànica, fons Harley. El manuscrit Gerundensis es diu així perquè es conserva a la Biblioteca Pública de Girona, tot i que procedeix del monestir de Sant Feliu de Guíxols, on es trobava fins al 1835. El manuscrit Vicensis es conserva a la Biblioteca Capitular de Vic, la mateixa població on fou copiat. El manuscrit Tarraconensis es conserva a la Biblioteca del Seminari Pontifici de Tarragona i procedeix del monestir d’Escaladei.

9.   Per què el manuscrit que conté els evangelis del segle XV s’anomena Còdex del Palau?

R/ Aquest manuscrit formava part de l’arxiu del comte de Sobradiel (que incorporà l’arxiu de la família Requesens, del segle XV), el qual vivia a l’antic Palau Reial Menor de Barcelona (carrer de Palau, núm. 3), enderrocat, excepte la capella, l’any 1859. L’any 1922 la capella i la casa contigua passaren a la Companyia de Jesús, que posteriorment traslladà l’Arxiu del Palau al Centre Borja de Sant Cugat del Vallès.

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies